FESTIVAL DE CINEMA EUROPEU DE SEVILLA 2017

uPresentacion Tierra Firme.jpg

Com a cineclubista, el fet de gaudir d’uns dies de festival, sempre m’enfronta a un gran dilema: anar a veure les pel·lícules de secció oficial, de les que se sap o s’intueix que tindran estrena comercial en els propers mesos, per veure de primera ma si mereixen formar part de la programació que volem oferir al nostre públic o bé, egoistament, aprofitar l’avinentesa i l’oportunitat de triar i remenar entre gairebé 200 propostes de tota mena per intentar buscar i (sovint) trobar aquelles joies ocultes a les sessions paral·leles, que només es poden veure en ocasions com aquesta i que, gairebé sempre, són de les que amb les que més empatitzes i que (per experiències prèvies a aquest o altres festivals) saps que són les que no s’esborraran de la teva memòria durant molts i molts anys.

Aquesta és la meva segona visita consecutiva al Festival de Cinema Europeu de Sevilla, no tinc cap mena de responsabilitat ni de les obligacions pròpies d’un crític de la premsa especialitzada, per tant disposo d’una total llibertat i d’un plaer absolut de poder escollir lliurement, a cada franja horària,  entre 10 i 11 propostes de títols, cinematografies, gèneres i monogràfics de tota mena. Alguns festivaleros ho tenen tot agendat i reservat, jo improviso i vaig dia a dia, però també tinc molt clares mitja dotzena d’obres que formen part de la programació que no em vull perdre de cap manera.

El Festival de Sevilla té avantatges i inconvenients. El fet de tenir un àmbit reduït a produccions (o coproduccions) de països europeus impedeix poder gaudir de treballs de cinematografies asiàtiques i nord(o sud)americanes de les que es nodreix bona part de les nostres programacions, gairebé un terç del total. Per contra, el fet que aquest àmbit sigui reduït, implica que la seva oferta sigui una acuradíssima selecció dels millors treballs europeus presentats a altres festivals, amb un focus molt especial al de Locarno on, des de fa ja uns quants anys, s’hi cou bona part de les millors i més originals propostes que es poden veure arreu del món.

Si comencem el repàs amb aquestes obres que t’emportes a la maleta del record i que per si soles ja justifiquen el desplaçament a Sevilla, no puc deixar d’esmentar precisament dos documentals premiats a la darrera edició de Locarno i, ambdós, provinents de la fèrtil cinematografia turca. Tan un com altre van ser, probablement, dues de les obres que més em van emocionar de tot el festival, presentats a la secció ‘Las nuevas olas’. Curiosament, els títols de totes dues parlen d’estrelles de la natura de i fenòmens naturals, però tant en fons com en forma són molt diferents.

Amb ‘DISTANT CONSTELLATION’, la seva directora Shevaun Mizrahi, ens convida a entrar dins el microcosmos d’una llar d’avis d’una ciutat turca sense identificar. Entre les seves quatre parets i múltiples plantes separades per un ascensor que no para de pujar i baixar, trobarem uns personatges meravellosos i entranyables amb històries vitals de les quals, cadascuna d’elles mereixeria una pel·lícula.

METEORLAR’ (meteorits) és, com molt bé indicava un crític, un treball que transcendeix els límits d’allò estrictament cinematogràfic i que ens mostra com es pot fer poesia amb veus, paraules i imatges d’un episodi negre de repressió al poble kurd per part de l’exèrcit turc, amb un epíleg natural i inesperat, en forma de pluja de meteorits. Tan un com altra, dues d’aquells  perles que, directament, justifiquen el desplaçament i l’estada al  festival…. però no van ser les úniques.

MV5BN2EwNjZm       meteorlar-286777669-large

També amb la natura, ja no tant com a anècdota ni rerefons , sinò com a coprotagonista absoluta de la pel.lícula em va encantar la tercera proposta turca que vaig poder veure. Un preciós i preciosista compte de fades anoment ‘BIG BIG WORLD‘ i que en certs moments, pel seu tractament i la relació home-natura, fraterno-filial i la seva presència/absència i desamparament em va recordar a la meravellosa “El Regreso” d’Andrei Zvyagintsev. Una d’aquelles obres amb una aura de rara bellesa i on les seves imatges es dipositen a algun petit raconet de l’ànima. Premi Orizzonti al Festival de Venècia 2017.

Novament, amb una íntima relació de l’home amb la natura, una altra de les grans propostes del festival, personalment crec que injustament exclosa de la secció oficial. ‘O ORNITÓLOGO‘ és un film inclasificable que comença com ……….

L’altra proposta portuguesa que vaig tenir l’oportunitat de gaudir, va ser la que finalment (i amb tota justícia) es va endur el Giraldillo de Oro, com a millor pel.lícula. Dirigida per Pedro PInho, ‘A FÁBRICA DE NADA‘ explica……….

Seguint amb el repàs a treballs vistos de la secció oficial, dos notables films italians de caire social i que es van endur dos també molt merescuts premis als seus dos joveníssims protagonistes, Selene Caramazza per ‘CUORI PURI’ de Roberto de Paolis (d’estrena inminent a l’estat a càrrec de la distribuidora Noucinemart)  i un sorprenent Pio Amato per ‘A CIAMBRA’ de Jonas Carpigninano.

No podien faltar a la secció oficial dos grans títols de la cinematografia francesa recent, protagonitzats per dues de les més grans actrius europees.

“BARBARA” guardonada amb el premi al millor director

“UN BEAU SOLEIL INTERIEUR” amb una lluminosa Juliette Binoche

‘CLAIRE’S CAMERA’ Isabelle Huppert

tornant secció oficial i ún cop més home/natura, l’única proposta espanyola que vaig poder veure va ser ‘EL MAR NOS MIRA DE LEJOS‘  Premio de la Crítica en l’Alternativa, Festival de Cine Independiente de Barcelona para

De retorn a “Las nuevas olas’, pel meu gust, tant en la seva sub-secció de no-ficció com de ficció de llarg, la més interessant ……

BEFORE SUMMER ENDS (França)

REQUIEM FOR MRS. J (Serbia)

WEST OF THE JORDAN RIVER (Israel)

THE LAST FAMILY (Polonia)

———————————————————————–

MI PRIMA RACHEL (Anglaterra)

———————————————————————–

ALL THE CITIES OF THE NORTH (Bosnia)

LA FILLE DE NULLE PART (França)

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

VÍCTIMA ACTIVA

OVÍDIA BARNEO

Elle de Paul Verhoeven (França, 2016) comença amb la mirada impassible d’un gat a una escena violenta de la què, en un primer moment, només sentim el soroll. Aquesta escena, la de la violació de la seva mestressa, l’anirem veiem per fases, en les quals la sensació en l’espectador es va omplint de matisos. Aquest és el punt d’arrencada i el motor argumental de la història. La violència, el sotrac, la ferida i la reacció, gestió de la protagonista en front al que li ha succeït.

35106_43_elle_stills03_c_sbs_productions_wahl01

La vàlua com actriu d’Isabelle Huppert és incontestable, acostumats com estem a veure-la en les pel·lícules de Chabrol i Haneke, encarnant un personatge que per edat es suposa més jove que ella i trobant un equilibri curiós entre la seva fredor glacial a la que ens té acostumats, amb una barreja de cinisme, humor negre i d’un dolor traumàtic soterrat de la infància.

La mirada indiferent i altiva del gat no deixa de ser la mateixa que té Michèle, la protagonista, respecte les relacions que manté amb el seu entorn. Ella ostenta el seu poder i decideix com han de ser les seves relacions, tot això no exempt d’una desídia o tedi vital que queda truncat arran de la violació patida. Michèle decideix, d’una manera progressiva, prendre part activament de la seva brutal agressió, sense adoptar un suposat rol de víctima.

5

Verhoeven, iconoclasta i transgressor conegut en la seva filmografia: Instint bàsic (1992), Showgirls (1995), etc. hi torna als seus 77 anys, en aquest cas situant l’acció a París, en concret retratant una classe social alta dins les seves cases amb una il·luminació molt ben treballada on els colors foscos i apagats ho impregnen tot (ni Paris de la llum, ni joi de vivre…). A més a més, ens introdueix imatges de jocs d’ordinador bastant ben encaixades dins la narració on hi tenen la seva funció argumental, a part de cop d’efecte visual…

Verhoeven ens presenta un thriller formal amb fons de comèdia negre basat en una novel·a de Philippe Djian. Sense haver llegit la novel·la, on segurament la percepció canviaria, a la pel·lícula m’ha semblat forçat, en algun moment, la manera com se’ns va donant informació de la protagonista, com per exemple quan parla amb una infermera, que no coneix de res, a fora d’un hospital, per explicar-nos, així, la relació que té amb la seva amiga i companya de feina, i de passada la que té amb el seu fill. A partir d’aquí, i després d’uns quants ensurts, cops d’efecte dosificats al principi de la pel·lícula, l’interès potser decau, o així ho he sentit. També ho fa que, a part de la protagonista, la resta de personatges siguin tant estereotipats (els bons són molt bons, els dolents, molt dolents, els estúpids, estúpids…)

No obstant, no deixa de ser interessant el dibuix ambigu i ple de possibilitats que ens mostra sobre el desig, i les pulsions sexuals, mediatitzades per una societat castradora que ho controla i ho tipifica tot i les seves inevitables i perilloses conseqüències que això comporta.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

L’EXPERIMENT

OVIDIA BARNEO

El film de Slaboshpitsky sacseja a l’espectador des de diferents nivells. El més obvi és  l’absència absoluta de diàlegs sonors, subtítols i de música. Aquesta arriscada proposta ens porta a seguir la història d’un estudiant nouvingut a un internat per sordmuts. El protagonista ha de ser acceptat per les bandes i sotmès a una sèrie de proves per sobreviure al mig d’una màfia organitzada (paral·lela al funcionament de l’escola) on impera la llei del més fort.

the-tribe

Aquesta òpera prima de Miroslav Slaboshpitsky posa a prova l’espectador; Ens endinsem a una pel·lícula atapeïda de plans seqüències i d’alguns tràvelings utilitzats com a eina narrativa per situar-nos contínuament en l’acció suplint d’aquesta manera la manca de paraula per fer-ho. El primer pla seqüència, d’una durada considerable, on veiem i escoltem el trànsit d’una carretera amb una càmera fixa enfocant una parada d’autobús, ens posa en avís del que ens trobarem més endavant, ens prepara, ens dona uns minuts per assimilar el nou univers on entrarem, ja avisats des del principi.

Sense diàlegs parlats la narrativa cinematogràfica habitual del pla contra pla desapareix, aquí no és útil (tampoc calen primers plans, ni plans detall). Plans seqüències fixes i amplis ens donen una idea de l’acció que està succeint, tot i no entendre sempre exactament el que està passant l’expressivitat dels actors  sordmuts (pràcticament amateurs) i els moviments de la càmera ens guien a través de la història i fan possible que seguim i entenem el que en un principi sembla gairebé impossible.

the-tribe-1

Aquests recursos narratius no només ens ajuden a anar seguint la història sinó que també, en algunes ocasions, aporten una sensació d’estranyesa poètica, com succeeix quan hi ha una baralla organitzada pels alumnes de l’escola per calibrar les possibilitats i aptituds del nouvingut i veiem un gran pla seqüència de la baralla, i un cop aquesta s’acaba la càmera es manté fixa en el patí ja desert provocant, així, una barreja de sensacions d’absurditat, bellesa, poesia…

La violència crua i descarnada de la pel·lícula manté un “increscendo” gradual fins arribar, al final, a la màxima explosió. Plemya (títol original) és un experiment interessantíssim i original que qüestiona la narrativa clàssica del cinema, i en conseqüència la seva  recepció, i a més a més no deixa de ser un reflex de la societat ucraïnesa contextualitzada en la  crisi de Crimea del 2014.  Per tos aquests motius no és d’estranyar que arrasés a la Setmana de la Crítica com a millor pel·lícula al Festivaln de Cannes de 2014.

Potser The Tribe no és una pel·lícula que en el transcurs del temps es vulgui tornar a veure de tant en tant, però al menys una vegada no deixa de ser una experiència nova i al·lucinant on rarament ningú de la sala s’atreveix a parlar.

Posted in Uncategorized | Leave a comment
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

EL MEU PRIMER FESTIVAL 2015 a FIGUERES

 

 

 

el-meu-primer-festival

Un any més, i ja en són quatre de consecutius, Figueres i La Cate han acollit ‘El meu primer festival en gira’. Es tracta d’un festival internacional de cinema per a nens i nenes entre 4 i 12 anys, i que vol contribuir a la difusió d’un cinema plural i creatiu, tot oferint una mostra de creacions cinematogràfiques d’arreu del món i de tots els temps. Amb l’objectiu d’entretenir i educar, estimular la imaginació i la creativitat, i despertar l’esperit crític.

Captura de pantalla 2015-11-28 17.30.02IMG-20151122-WA0011

 

El Meu Primer Festival vol ser una finestra per l’exhibició d’obres inèdites o difícilment visibles en pantalles comercials, però també un espai de participació i de diàleg on els nens són els autèntics protagonistes: un públic que veu, pensa, opina, pregunta, vota, crea… El Meu Primer Festival vol ser un aparador de la creació contemporània pel que fa al cinema per a nens, però també vol contribuir a l’educació de la mirada cinematogràfica i a l’aprenentatge de la història del cinema.

El passat diumenge dia 22 van tenir lloc els dos primers matxs d’animació, recomenats per nens i nenes majors de 4 i 7 anys, respectivament i animats i presentats per l’inimitable Sr. Claqueta. A l’entrada de les projeccions, cada nen i nena assistent obtenia un butlletí on havia de votar el curtmetratge que més li hagués agradat i que, afegit als vots generals de totes les altres poblacions on es cel.lebra el festival, serviran per atorgar el “PREMI DEL PÚBLIC”.

IMG-20151122-WA0006IMG-20151122-WA0007

Captura de pantalla 2015-11-28 20.05.28

A Figueres, els tres curts més votats de cadascuna de les dues categories  van ser els següents :

MATCH D’ANIMACIÓ (+4 ANYS)

#1 – WOMBO (Daniel Acht) : 21 vots

#2 – MIA (Wouter Bongaerts) :  19 vots

#3 – A COMPTAR OVELLES (Frits Standaert) :  5 vots

MATCH D’ANIMACIÓ (+7 ANYS)

#1 – PAPA (Natalie Labare) : 21 vots

#2 – EL REGAL (Jacob Frey) : 15 vots

#3 – ONE, TWO, THREE (Yulia Aronova) : 11 vots

——————————————————————————————————–

Paral.lelament, el passat dimecres i dijous al matí, van tenir lloc les sessions reservades exclusivament per escolars de primària de les escoles de la ciutat. Van participar els següents CEIP’s :

  • ANICET DE PAGÈS
  • SANT PAU
  • JOSEP PALLACH
  • JOAQUIM CUSÍ
  • COR DE MARIA
  • POUS I PAGÈS
  • MONTESSORI FIGUERES
  • Mª ÀNGELS ANGLADA
  • CARME GUASCH

Lamentem i ens sap molt greu, un any més, l’absència de les Escolàpies i La Salle, dues escòles emblemàtiques i històriques de Figueres i que, per raons que ignorem, no han volgut mai oferir l’oportunitat als seus alumnes de participar al festival.

El Meu Primer Festival ofereix un programa especial per a les escoles, a través d’una activitat matinal complerta i una sèrie de materials didàctics per la seva prèvia preparació i posterior treball. Es fan 5 adaptacions del programa diferents en funció de cada cicle.

Es treballen els següents objectius pedagògics amb l’alumnat d’Educació Primària i Infantil, tot establint diferents nivells segons l’edat concreta.

  • Promoure la diversitat cultural i la descoberta del món a través del cinema
  • Estimular la imaginació i la creativitat
  • Donar a conèixer els orígens i evolució del cinema
  • Facilitar didàcticament la lectura i interpretació del cinema
  • Fomentar la reflexió i l’esperit crític davant el consum audiovisual
  • Fer partícips als nois i noies de l’experiència d’un festival de cinema
  • Transmetre continguts propers als alumnes i valors positius
  • Fer descobrir i posar en valor les sales de cinema i aprendre com funcionen
  • Potenciar l’experiència col·lectiva de veure cinema

Cada any, prop de 4.000 escolars participen d’aquestes sessions a tot Catalunya, majoritàriament a la ciutat de Barcelona, però també en sessions que es realitzen al llarg de l’any d’altres municipis com a Figueres, Castellar del Vallès o Granollers.

Per cada cicle s’elabora una guia didàctica extensa que contempla continguts teòrics i activitats pràctiques sobre el cinema i els festivals, així com aspectes de debat i anàlisi de cada un dels curts. També s’envia acreditacions per a tots els assistents per a que puguin accedir al festival com a periodistes de cinema. Un cop assisteixin al festival les escoles rebran així mateix un DVD recull amb el programa de curts visionats.

Tots els escolars que assisteixen al festival han d’acabar emetent el seu vot al millor curt, així com puntuar amb estrelles cada peça, com si fossin autèntic crítics de cinema. Si volen també poden participar posteriorment del concurs de crítica del festival.

Aquestes és un recull d’algunes imatges de les sessions escolars que van tenir lloc a La Cate el passat dimecres i dijous (*** Fotos d’Anna Cortada)

IMG-20151125-WA0028IMG-20151125-WA0026IMG-20151126-WA0015IMG-20151125-WA0029IMG-20151126-WA0009IMG-20151122-WA0009

IMG-20151125-WA0033IMG-20151126-WA0006

 IMG-20151125-WA0019

 

 

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

LOCARNO, EL BRESSOL DEL CINEMA LLIURE

Xavier Cairó

Per a algú que mai havia assistit (ni tant sols com a espectador) a cap festival dels anomenats de ‘classe A’, estrenar-se fent-ho ni més ni menys que a Locarno i en qualitat de membre del jurat combinava una il·lusió immensa amb un cert grau de responsabilitat i respecte al compartir aquesta tasca amb dues persones, a diferència de mi, autèntiques professionals del cinema: Tea Gabidzashvili treballa a la Filmoteca de la República de Geòrgia, a la seva capital Tbilisi, i Sara Cereghetti és la directora de FILMAR, el festival de cinema llatinoamericà de Ginebra, amb 17 edicions a les seves espatlles. Han passat quatre anys des de la darrera presència catalana al jurat de la FICC/IFFS a aquest festival i no hi ha dubte que el certamen suís és, per molts motius que intentaré explicar, el més llaminer de tots els que atorga el nostre Premi Quijote. Són molts els federats d’arreu d’Europa que es deleixen per prendre-hi part i, l’honor i el privilegi de viure’l des de la inauguració fins la clausura i de fer-ho representant la FCC, és una autèntica fita per a qualsevol cinèfil compulsiu i apassionat com sou molts i moltes dels que llegireu aquesta crònica. Abans d’escriure-la, vaig voler llegir les impressions i els records del pas pel festival el 2011 del company Juan Manuel García Ferrer i he de dir que són molts els sentiments i emocions que ens hi transmetia que he tornat a experimentar.

11866346_10206341475350978_3333380249858007979_n

Gaudir d’una projecció a la Piazza Grande, amb la seva catifa vermella, és una experiència que tothom amb un mínim gust pel cinema hauria d’experimentar com a mínim un cop a la vida. Va ser molt emocionant poder compartir platea a l’aire lliure, un espai amb gairebé 8.000 persones, per ovacionar a l’homenatjat d’enguany, el gran Edward Norton. No obstant això, de seguida vaig veure que no seria un gran freqüentador d’aquesta mític plaça, ja que títols com l’inaugural “Ricki” (d’estrena immediata a les sales del nostre país), malgrat la convincent interpretació d’una esforçada Meryl Streep en el paper d’una cantant de rock que versiona clàssics i que abandona prematurament a la seva família, distaven molt del tipus de cinema i de les expectatives que tenia dipositades en el festival i em seduïa molt més dedicar i administrar el meu temps per la caça i captura de les joies ocultes i desconegudes que s’amagaven dins les interessantíssimes seccions paral·leles. Entre una sobredosi tan gran de propostes, cal tirar d’intuïció, però sovint també de consells de boca-orella o referències de companys professionals d’altres àmbits als que inevitablement acabes coneixent i intercanviant opinions a les portes de les sales de projeccions. Aquesta collita de “lliure elecció” la deixarem, però, pel final de la crónica.

get

El Premi Don Quijote que atorga la FICC a Locarno, es selecciona d’entre tots els treballs presentats a la Secció Oficial del Festival. Em consta que en d’altres festivals en els que hi ha presència de jurat cineclubista no és així i és un autèntic plaer poder triar entre les escollides pel premi gran i també té l’afegit d’un punt de curiositat per veure si la opinió i la decisió final del jurat oficial s’assemblarà a la nostra, o bé haurà premiat títols que eren radicalment diferents dels nostres preferits. No faré una anàlisi detallada dels dinou títols a concurs, però en destacaré alguns que per diferents raons em van semblar dignes d’esment i alguns que també haurien merescut un petit bocí del nostre premi, malgrat no ser al final els escollits.

PARADISE”, òpera prima de Sina Ataeian Dena, una obra reivindicativa i filmada clandestinament, sense cap mena de permís oficial, i una mostra més de l’inacabable pedrera de nous i grans cineastes de l’escola iraniana, on se’ns acosta el dia a dia, les constants traves burocràtiques i el difícil paper de la dona a aquell país.

CHANT D’HIVER” va ser el felicíssim retrobament amb el veterà cineasta georgià establert a França, Otar Iosseliani oferint-nos una nova comèdia àcida, amb l’humor surrealista, de vegades tant proper a Jacques Tati, que el caracteritza. Aquest nou títol després de cinc anys del seu darrer “CHANTRAPAS”, ens confirma a un Iosseliani en plena forma i, de ben segur, els seus nombrosos seguidors cineclubistes valorarien l’esforç de la seva distribució al nostre país.

Un altre veteraníssim, gairebé oblidat després de 15 anys d’absència rere les càmeres i que va irrompre amb força al festival, va ser Andrzej Zulawski, enduent-se ni més ni menys que el premi al millor director, amb una proposta “COSMOS” que, personalment, vaig trobar tremendament pretensiosa i amb una suposada i poc suportable intel·lectualitat.

SCHNEIDER vs. BAX” i “THE SKY TREMBLES AND THE TWO EYES ARE NOT BROTHERS” són dos títols antagònics formal i estilísticament i exemplifiquen l’eclecticisme del certamen suís. El primer és un thriller convencional (el menys arriscat de tots els de la secció oficial) i el segon, una nova mostra del molt que s’aprecia, es valora i es fomenta el risc i l’experimentació al cinema a Locarno, com ja s’ha pogut veure en els guardonats de les dues darreres edicions: la “Història de la meva mort” de l’Albert Serra (2013), i la filipina “From what is before”, guanyadora l’any passat, tant del Leopardo d’Or com del Premi Quijote que van atorgar-li els tres companys i companyes cineclubistes.

BELLA E PERDUTA” del cineasta italià Pietro Marcello era, a nivell personal, possiblement la pel·lícula de la secció oficial a concurs que més i amb més expectació m’esperava. El seu anterior treball “LA BOCCA DEL LUPO”, vista al Festival de Cinema de Gijón, potser per l’inesperada i estranya bellesa de la proposta, em va semblar una de les històries d’amor més meravelloses vistes els darrers temps al cinema. Tanmateix, aquest nou treball, no exempt de bellesa i bucolisme i novament amb un estil documental tremendament personal es va saldar amb una petita i íntima decepció, però val a dir que va ser de les més ben acollides per crítica i públic malgrat haver marxat de Locarno (contra pronòstic) amb les mans buides.

També era molt esperada la darrera pel·lícula del prolífic cineasta sud coreà Hong Sang-soo, molt present i premiat a festivals, però injustament oblidat per la distribució cinematogràfica del nostre país. “RIGHT NOW, WRONG THEN” va ser finalment la guanyadora del Leopardo d’Or del festival i s’ha de dir que també comptava amb les simpaties del nostre jurat, però finalment ens vam decantar per dos altres títols a l’hora d’atorgar el nostre premi i esment especial.

Si fa quatre anys en Juan Manuel García ens parlava de la immigració com a tema més abordat dins la temàtica dels films a concurs, aquest any uns 5 o 6 títols tractaven les, de vegades turmentoses, sovint més agraïdes, relacions entre pares/mares i fills : “NO HOME MOVIE” és un documental de la realitzadora belga Chantal Akerman que pretén ser una mena d’homenatge a la figura de la seva mare i on se’ns mostra el contacte que van mantenir durant els seus últims anys de vida, a través de les seves comunicacions via Skype. Prometia molt, però per mi va ser una de les grans decepcions del festival.

O FUTEBOL” mostra d’una manera molt més reeixida, el viatge del director hispano-brasiler Sergio Oksman al seu país natal, per veure el seu pare, en motiu de la celebració del mundial de futbol. Lluny del que pugui semblar, no hi ha ni una sola jugada, ni un sol gol ni cap moment viscut a dins de cap dels estadis, a Oksman li interessa molt més la visió dels carrers buits, del dia a dia de les ciutats i de la vida paral·lela a aquest esdeveniment des de l’habitacle del seu cotxe conduït maldestrament pel seu progenitor, barrejant en tot moment documental i ficció amb una gran solvÈncia.

Els altres títols que tractaven l’esmentada relació paterno-filial van ser la francesa “SUITE ARMORICAINE” i, curiosament, tant el títol que vam considerar que era mereixedor del nostre Premi Quijote, com un segon al que vam acordar per unanimitat donar un esment especial pel seu treball actoral i de direcció d’actors: aquest tour de force interpretatiu l’oferia la pel·lícula nord-americana independent “JAMES WHITE”, el debut a la direcció de Josh Mond, més conegut per les seves tasques a nivell de producció de títols tant interessants com “Martha, Marcy, May, Marlene” o “After school”. Christopher Abbott (el fill) i, sobretot Cynthia Nixon (la mare), coneguda pel seu treball a la sèrie “Sex and the city” ens acosten les interpretacions més dures, intenses i corprenedores de tot el festival, mèrit suficient per ser guardonats (encara que d’una manera simbòlica) amb el nostre esment especial. Aquesta sí que és una pel·lícula que crec que pot tenir moltes possibilitats de distribució a casa nostra. De fet, el seus productor i director eren de les persones més sol·licitades per altres certàmens europeus presents a Locarno i que volien poder comptar amb la pel·lícula per les seves seccions.

I per acabar aquest repàs als títols de la secció oficial, el Premi Don Quijote. L’acord va ser gairebé unànime també en atorgar-lo a Avishai Sivan pel llargmetratge israelià “TIKKUN”, enlluernador en la forma, amb reminiscències a Buñuel i a Haneke, amb una posada en escena amb un majestuós blanc i negre ple de matisos, però també molt interessant i colpidor en el fons, i que ens apropa a l’opressiu, claustrofòbic i reprimit món d’un jove ultraortodox a qui un fet desafortunat i casual farà perdre definitivament la fe en la seva religió i l’aproparà al seus desitjos més terrenals. Aquest llargmetratge va rebre també el Premi Especial del Jurat, juntament amb un esment especial a la seva impecable fotografía.

20150815_161540

20150815_172523

Però una oportunitat i un regal com el d’estar present a Locarno des del primer fins al darrer dia (11 en total), mereixia aprofitar el temps al màxim i, apart dels 19 títols a concurs, vaig poder veure una vintena llarga més de projeccions de tota mena, des de curtmetratges a competició, passant per documentals, debats així com ser testimoni d’una col·laboració estrenada aquest any amb la Fira Art Basel, on es van projectar diversos i interessantíssims treballs de videoart, tant d’artistes novells com d’altres de més consolidats.

També vaig aplaudir amb moltes ganes l’homenatge que es va retre per la seva contribució al cinema a una de les productores cinematogràfiques a les que més admiro, Office Kitano, tot i que em va saber greu que no hi pogués ser present el genial realitzador/actor japonès, responsable de títols ja mítics com “Hana-bi”, “Dolls” o “El verano de Kikujiro”. Els dos primers títols esmentats van ser precisament, en un magnífic i ja enyorat format de 35mm, els que es van projectar per commemorar aquest fet. 

He deixat pel final mitja dotzena d’autèntiques perles festivaleres, títols alguns amb clares referències i grans expectatives i d’altres que només l’atzar va fer que assistís a la seva projecció i, sense voler-ho, es van convertir en un dels millors moments i experiències cinematogràfiques de tota la meva estada a Locarno.

Amb grandíssimes expectatives per un boca-orella d’un bon amic que n’havia vist un passi privat, era gairebé obligada la presència a la presentació “LA ACADEMIA DE LAS MUSAS” el nou treball cinematogràfic de l’admiradíssim José Luís Guerín, una de les comptades presències catalanes al festival, juntament amb el documental premiat “Dead slow ahead” de Mauro Herce i que malauradament em vaig perdre. El darrer treball del realitzador barceloní és un deliciós assaig sobre l’amor (i l’enamorament), la bellesa, la poesia, la inspiració, la gelosia i la seducció mitjançant la paraula i que, vista la reacció del públic a la sala (possiblement l’ovació més llarga i carinyosa de les projeccions a les que he vaig assistir), dono per fet que ha passat la fa temps a la llarga nòmina de cineastes més valorats a fora que no pas a casa nostra.

Continuant amb el vigorós i interessantíssim món del documental vaig poder gaudir de “L’INFINITA FABBRICA DEL DUOMO” on, exclusivament amb imatges i sense l’ajuda de cap veu en off, se’ns narrava l’inacabable i faraònica construcció de la Catedral de Milà a través de tots els que hi han treballat, generació rere generació. Un treball que recorda en alguns moments la sensacional “La Ville Louvre” de Nicolas Philibert.

Una altra de les propostes més satisfactòries vistes a Locarno va ser la també italiana “I SOGNI DEL LACO SALATO“, del cineasta i sociòleg Andrea Segre. Un documental ple de malenconia i que, amb imatges d’arxiu i d’altres més recents, posa en comparació la puixança de la Itàlia dels anys 60 amb la situació actual del Kazakhstan amb l’extracció de petroli, i tots els contrastos entre la capital, Astana i la resta del immens país ex-soviètic.

Casualment en una mateixa tarda, vaig poder veure dos títols íntimament lligats amb el teatre, amb resultats totalment oposats. “OLMO & THE SEAGULL” (Olmo i la gavina) ens presenta una companyia de teatre francesa a la que se li presenta l’oportunitat única de representar l’obra de Txèkhov a Nova York, com a preàmbul d’una més que possible gira mundial. L’actriu que representa Arkadina fa pocs dies que sap que ha quedat embarassada i es troba en la dificilíssima disjuntiva d’haver de triar entre maternitat i feina, en un dels seus millors moments personals, tant en un aspecte com l’altre de la vida. Una altra d’aquelles joies festivaleres a cavall entre el documental i la ficció i que mereixeria distribució comercial, ja que l’èxit i el boca orella estarien més que assegurats.

L’altra proposta “teatral” va resultar ser, al meu entendre, un dels ‘fiascos’ més grans del festival i (cosa rara en mi) només vaig poder aguantar-ne mitja hora. A un altre lloc i en un altre moment potser hagués tingut més paciència, però a una plaça com Locarno no s’hi val a perdre el temps amb tonteries. L’actor i ara sembla ser que també director francès Vincent Macaigne ha perpetrat (involucrant molts actors de la Comédie Française, i que fan bonament el que poden) un intent absolutament fallit d’acostar-nos fer un “DOM JUAN” de Molière adaptat a l’actualitat. Sóc un gran defensor de la revitalització dels clàssics amb posades escena modernes i adaptades al nostre temps. Bieito a l’òpera i Thomas Ostermeier al teatre són dos clars exemples de com es pot assolir l’èxit i acceptació general de públic i crítica. Però aquest ‘Dom Juan’ és de vergonya aliena, patètic, maldestre i a la recerca constant de la provocació barata i explícita. El text de Molière, gairebé inexistent. El pitjor, de llarg, del festival fins ara i gairebé diria del que he vist cinema els últims anys.

 

He volgut acabar amb un dels treballs més singulars i que, amb el pas dels anys, serà de ben segur del que millor record m’enduré del meu pas pel Festival de Locarno. Una cua immensa de persones que esperaven per entrar a veure una projecció a la que tenia pensat assistir, va originar l’enèsima modificació de plans sobre el guió previst i, un cop més, vaig sortir guanyant amb el canvi ja que feia molts anys que no sortia tant eufòric i feliç del cinema i amb un grau d’empatia tant gran amb el director i protagonista del projecte i de l’idea que se’ns hi exposa. “IMAGINE WAKING UP TOMORROW AND ALL MUSIC HAS DISAPPEARED” parteix d’una premissa i d’un supòsit inimaginable però que ens fa reflexionar sobre el fet de com ha canviat (a malament) la nostra manera de gaudir, consumir i escoltar música però també, i sobretot, del fet d’escoltar, en general. Més que una projecció, una experiència en tota regla i en comunió amb tots els espectadors que vam compartir seients aquell dia…. no us explico gaire més perquè potser tindreu oportunitat de veure-la i, sobretot, viure-la i en faria malbé moltes de les sorpreses que amaga. Definitivament, el documental (o la no ficció en general) i tots els seus subgèneres, fa temps que estan passant per un dels seus millors moments, llàstima que això no es tradueixi a la pràctica en nombre d’espectadors a l’hora dels recomptes anuals al rànquing de treballs cinematogràfics més vistos i valorats. Confiem en què aquesta tendència canviï, però això també passa per apostar-hi més, com a programadors, a cadascun dels nostres cineclubs, així com els diferents distribuïdors cinematogràfics que hi donin el suport i atenció que es mereixen.

Entre tantes paraules d’admiració i lloances per la impecable oferta i organització del Festival de Locarno, amb un especial agraïment personal per totes les facilitats i predisposició mostrades en tot moment per la amabilíssima Pia Ferrari, no puc deixar de destacar un fet no tant positiu: l’excés de zel amb segons quines qüestions i la manca absoluta per d’altres, al meu entendre, molt més importants. El dia de la inauguració, tot i prometre al personal responsable de la Piazza Grande que no en faria us, vaig estar obligat de desprendre’m de la meva càmera fotogràfica i deixar-la a una mena de guarda-roba improvisat. La meva sorpresa va ser que, un cop a dins, tothom feia fotografies amb una aparell anomenat telèfon mòbil i que els organitzadors sembla que obliden que també serveix a tal efecte. Aquest fet seria només anecdòtic i no li hauria donat més importància sinó hagués sigut perquè, amb posterioritat, vaig ser testimoni d’un fet que es repetia constantment a totes i cadascuna de les projeccions a les quals vaig assistir: en qualsevol moment, un cop començada la pel·lícula, tant si passaven un, com cinc, com trenta minuts de l’inici, es permetia al públic accedir a les sales, acompanyats d’un membre de l’organització per acomodar-los. Trobo que és una falta de respecte absoluta, tant pels cineastes al veure mutilada la completa visió i posterior valoració dels seus treballs, com per la resta d’espectadors, que han de veure’s molestats pels que arriben tard a la projecció. A festivals molt més modestos però, en aquest aspecte, considero que molt més seriosos, com el de Gijón, al que assisteixo amb regularitat, l’accés a la sala un cop iniciada la projecció està absolutament prohibit i així considero que hauria de ser a tot arreu.

Un cop més, gràcies infinites a la Federació Catalana de Cineclubs i a la FICC/IFSS per oferir-me l’oportunitat de gaudir d’aquesta experiència no diré que única i irrepetible perquè, més tard o més d’hora, estic segur que Locarno i jo tornarem a creuar els nostres camins.

 Locarno

Bibicleta

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Leviatán

cartell

L’il·lusionisme de la democràcia

EMMA QUESADA

Un lloc inhòspit. La lluita d’una família per conservar el què és seu. Al voltant d’aquests dos preceptes, personatges travessats per dilemes existencials, grans dosis d’alcohol, l’efervescència emocional de l’adolescència, la corrupció i també, és clar, el desig. Amb la seva Leviatán, el director, Andrei Zvyagintsev, presenta les vivències d’uns personatges que, tot i concebre-les com a experiència individual, són, en realitat, pinzellades, retrats micro d’una situació estructural de control i, per tant, política. Amb aquell “el que és personal, és polític”, les feministes ens van ensenyar que l’espai del privat –desarticulant el binomi personal/públic–, s’inscrivia en la biopoder i, doncs, que les seves formes de resistència s’enfrontaven irremeiablement a les estructures de dominació com, per exemple, l’Estat. Un Estat que en aquest film d’Andrei Zvyagintsev s’expressa, ja en el títol, a través del nom de Leviatan.

leviatan1 images

Hem d’entendre el Leviatan de la pel·lícula amb Hobbes i la seva proposta d’una democràcia limitada. Leviatan és un poder sobirà que organitza i regula un cos social que en el seu estat primari és múltiple i canviant. Un cos social que és redreçat per constituir-se com a subjecte únic i sense fissures, que voluntàriament ha signat un contracte que preveu la delegació de la seva identitat, i també de la seva sobirania, al poderós Leviatan; ergo, el poderós Estat. Aquest Estat, que Hobbes donà forma de monstre marí és, també, qui posseeix el monopoli de la violència.

images (2) leviathan3

Malgrat que les lectures i relectures posteriors –i hegemòniques– del teòric anglès han portat a considerar aquesta forma de contractualisme l’única opció possible per a la governabilitat, a la pel·lícula Leviatán –com també en els estats moderns– s’escenifica com, aquesta concepció de democràcia (que és la democràcia liberal), entra en crisi en termes de representatibitat i soberania: amb la corrupció de les institucions (amb un alcalde disposat a fer ús de la violència de forma injustificada i amb total impunitat); el clientelisme (amb les relacions de favor d’un alcalde i una promotora immobiliària que vol construir un gran complex, expulsant als seus habitants); la connivència amb els poders fàctics (les relacions entre les institucions locals i l’Església, unides per interessos comuns). I tants d’exemples que manquen en aquest text però que desborden el film.

images (1) images (4)

Però, com hem apuntat, Leviatán no només desemmascara l’il·lusionisme de la democràcia d’una Rússia com la de Putin. Moltes de les dinàmiques i expressions són reconeixibles en la majoria de democràcies liberals. El film és, doncs, –de manera voluntària o no– una impugnació a tots els règims democràtics que s’inscriuen en aquesta tradició i que, en un moment o altre s’aboquen irremeiablement cap a derives autoritàries. La pel·lícula no alberga, malauradament, cap esperança que entrevegi la possibilitat de revertir la situació. Si aquesta es pot començar a articular o no, ho haurem de veure fora de la pantalla.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Correcurts 2015 – Festival Macca – Cineclub 8 1/2 Cassà de la Selva

XAVI CAIRÓ

Els qui hem tingut la sort d’assistir-hi d’espectadors o, com en el meu cas, de membre del jurat, us podem assegurar que pocs esdeveniments cineclubistes generen una empatia i una enveja tant sana com els Correcurts de la MACCA, organitzats pel Cineclub 8 1/2 de Cassà de la Selva.

Pels qui no estigueu al cas del seu funcionament, us en faig cinc cèntims. Tres condicions són les d’obligat compliment per admetre-hi un treball : (1) la inclusió en algun moment del curt d’un objecte (enguany, un feix de bitllets de 500 €) i que no serà desvetllat fins el mateix cap de setmana de concurs, (2) l’obligatorietat de ser filmat (en part o del tot) a un espai emblemàtic del poble, en aquesta ocasió la Plaça de la Coma, (i 3) la limitació de durada de 2 minuts per cadascun dels curts a competició. Tots ells hauran hagut de ser pensats, guionats, enregistrats i muntats…. en només 24 hores !!!

Els resultats, tenint en compte totes aquestes premisses  i amb l’afegit de l’absolut ‘amateurisme’ de la totalitat dels seus participants, són totalment enlluernadors. A alguns treballs vam veure-hi reminiscències del cinema de David Lynch

“UN DIA ET TRUCARÉ”

…… de Jean-Pierre Jeunet o Wes Anderson.

“LA COMA”

….. i a d’altres un cert laconisme digne del mateix Aki Kaurismäki

“PER DESCOMPTAT”

Finalment, el  premi Amics de Miquel Porter i Moix va recaure en el curtmetratge “8 MANERES DE VEURE LA MACCA”, en el que els seus autors parodiaven a set (que no vuit) cineastes contemporanis dins d’un exercici de síntesi i planificació, tant a nivell de vestuari com de maquillatge i localitzacions, brillant. Noms tant antagònics com Tarantino,  Mel Gibson, Santiago Segura, els germans Wachowski, Albert Serra, Almodóvar, Tim Burton i un convidat sorpresa  no gaire benvingut, desfilen per aquests escassos dos minuts d’aquest treball entremaliat, irònic i, sobretot, tremendament desmitificador.

Tot plegat no seria complet si no donéssim oportú testimoniatge del meravellós fi de festa que suposa la projecció dels diferents curtmetratges a concurs compartint platea amb els responsables de tots ells.  Gairebé dos centenars de persones que gaudeixen i aplaudeixen d’igual manera el seu curt que el de tots els dels seus competidors, sigui quin sigui el resultat i la qualitat  final del seu treball. A l’hora d’anunciar els premis l’expectació és màxima i si, com en el cas d’aquesta edició, el curt guanyador del nostre premi cineclubista coincideix amb el del premi absolut, la il·lusió desemboca en una eufòria totalment desmesurada digna de la de qualsevol agraciat amb un Gaudí, Goya o Oscar.

maccabpanorama-7

maccabdsc_2698

 Llarga vida a la Macca i als Correcurts !

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari