Ciutat Morta

cartell

Quan la denúncia arriba a la pantalla

PAU SUBIRÓS

És durant el vespre del 8 de juny de 2013, quan més d’un centenar de persones ocupaven l’abandonat Palacio del Cinema en plena Via Laietana de Barcelona, que el cas del 4F comença el seu camí cap a la visibilitat. L’objectiu d’aquella ocupació és projectar-hi el documental “Desmuntant el 4F, ni oblit ni perdó”, embrió del qual sorgiria més tard “Ciutat Morta”. Un grup de joves enganxen el cartell que rebatejarà la sala: “Cinema Patrícia Heras”.

cinema

Què és el 4F? Qui és Patrícia Heras? El que es coneix com al “muntatge del 4F” remet als fets ocorreguts el quatre de febrer de 2006 durant el desallotjament d’un teatre ocupat al barri del Born de Barcelona, en què diversos objectes són llançats des dels balcons als agents de la Guàrdia Urbana, amb el resultat d’un agent ferit greument. Al llarg de la nit es realitzen diferents batudes que acaben amb detinguts pels carrers propers, però tan sols tres d’ells (els llatinoamericans) ingressaran a presó. Encara pitjor és el cas de Patrícia Heras que, trobant-se en un altre indret de la ciutat amb un amic, té un accident amb bici. Un cotxe s’ofereix a traslladar-los a l’Hospital del Mar per a curar-los les ferides. El seu calvari comença a la sala d’espera, on són detinguts per la Guàrdia Urbana i acusats d’homicidi. El procés del 4F és una sòrdida història de tortures, atestats policials falsos, negligència judicial, de condemna (gairebé 5 anys per a tots els acusats) i de mort, doncs Patrícia Heras decideix suïcidar-se durant un permís penitenciari.

Captura de pantalla 2014-11-11 a la(s) 21.40.32

“Ciutat Morta” ens mostra el poder de revelació de la denúncia que es posa en contacte amb la pantalla. I és en aquest sentit que és molt pertinent la comparació que se li ha fet amb el documental “De Nens” (2004), de Joaquim Jordà. En ambdós casos, rere el seguiment d’un judici mediatitzat i fraudulent, es desvelen els projectes polítics de gentrificació dels barris de Ciutat Vella i els mecanismes perversos d’expulsió de les classes populars autòctones: a “Ciutat Morta”, la creació d’un espai neutre (el barri de la Rivera) per a llançar-lo al mercat turístic; i a “De Nens”, la “higienització” al Raval de les illes de cases del carrer d’en Robador, on actualment s’emplaça l’edifici de la Filmoteca de Catalunya.

Captura de pantalla 2014-11-11 a la(s) 21.43.33

Han hagut de passar vuit anys perquè aquesta història sortís de l’oblit i es donés a conèixer arreu del món gràcies a “Ciutat Morta”. Pel camí, els directors han anat recollint bones crítiques, premis importants (com ara Millor Documental al Festival de Màlaga) i sobretot perplexitat. Perplexitat entre els espectadors per no conèixer res de tota aquesta història. Perplexitat per conèixer massa bé els seus responsables, assenyalats amb noms i cognoms: Joan Clos, Jordi Hereu, el cos de la Guàrdia Urbana, jutges d’instrucció… Noms que, a la vegada, provoquen la seva invisibilització als mitjans públics i privats. Així, davant aquesta projecció, l’espectador es troba davant un document quasi inèdit i de difícil accés.

finestra

Davant la brutalitat del cas, és impossible abandonar la sala sense el cor compungit i les dents serrades. Però ciutat Morta és també, a banda d’una prova de què els casos de pràctiques polítiques i judicials fraudulents persisteixen en el temps, la constatació de què la Ciutat – “allò urbà, allò que s’agita, allò que passa” que diria el mateix Delgado– perviu, submisa i penetrada, en les seves últimes passes cap a la mort.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Ciutat Morta

  1. Tere ha dit:

    Quan vaig entrar a la sala no m’esperava un documental així. De fet poc sabia sobre el 4F. Però crec que Ciutat Morta explica massa bé el que aquella nit va succeïr. Dic “massa” perquè amb tot el que ens mostra, en dóna lloc a posar-nos a la pell de qualsevol dels seus protagonistes i/o familiars i, a indignar-nos i fastiguejar-nos amb la casta política i depén de quin personatge que treballa als cossos de seguretat del país.
    És indignant veure com membres dels cossos de seguretat torturen i apallissen a 3 nois sense pietat, és asquerós veure com, l’ex-alcalde Clos permet que tenquin a inocents a la pressó sabent la veritat.
    Vaig sortir de la sala amb una sensació agre-dolça. Agre per seguir descobrint tota la merda que ens envolta i dolça per saber què, encara que no havíen d’haver estat tencats, els 4 protagonistes ja son al carrer i fora d’aquest país! I no m’estranya que no vulguin tornar.
    El meu sentit condol als amics i familiars de la Patri Heras, perquè no es mereixia ni el que li va passar ni el trist final.
    Us recomano i us convido a que veieu el documental. A mí, em va encantar!
    Tere Ramos

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s