FESTIVAL DE CINEMA EUROPEU DE SEVILLA 2021

La tardor d’aquest 2021 ha vingut acompanyada de l’esperada tornada a certa normalitat amb el 100% d’ocupació a sales de cinema, cineclubs i festivals com la Seminci de Valladolid, el FIC Xixón i el de Cinema Europeu de Sevilla.

Trobàvem molt a faltar la nostra cita anual amb la capital andalusa després d’un any d’absència malgrat que, a diferència d’altres festivals, l’edició del 2020 del SEFF es va celebrar, tot i que amb unes condicions presencials molt restringides i amb bona part de la programació online, fet que va fer-nos decantar per posposar la nostra visita a Sevilla fins aquest 2021, edició que ha suposat un èxit espaterrant de públic a totes les sessions a les quals hem pogut assistir.

La tria de la nostra primera jornada a Sevilla en dissabte ja augurava bon cinema, ja que els títols que vam triar venien avalats per premis i realitzadors importants. I és que “Great freedom” el primer de tots els films que vam poder veure al festival (Premi del jurat ‘Un certain regard’ al Festival de Canes) va ser finalment el que guardonat amb el Giraldillo de Oro a la millor pel·lícula, així com el premi al millor actor per Franz Rogowski (“Ondina”, “Victoria”, “A la vuelta de la esquina”), una dels rostres més carismàtics del cinema europeu del moment. La pel·lícula austríaca, aspra i fosca, retrata la repressió a la que van ser sotmeses les persones presoneres homosexuals a la RDA de la postguerra. La distribuïdora Vertigo Films n’ha adquirit els drets i segurament s’estrenarà el primer trimestre de 2022.

Seguidament, vam poder veure un dels films que més ens van agradar del festival. Dirigida pel finès Juho Kuosmanen (“El día más feliz en la vida de Olli Mäki) “Compartment 6” és una mena de road movie ferroviària on el destí farà coincidir en un trajecte rumb a la gèlida ciutat de Murmansk a dues persones antagòniques. Una proposta tendra, melancòlica i plena d’humor, guardonada a la Secció Oficial de Canes amb el Gran Premi del Jurat.  

Per acabar el dia, un dels realitzadors francesos més prolífics i versàtils, Jacques Audiard, moltes de les propostes cinematogràfiques del qual han format part de les programacions dels nostres cineclubs al llarg de les dues darreres dècades (“De latir mi corazón se ha parado”, “Un profeta”, “De óxido y hueso”, “Dheepan”). A “Paris, distrito 13”, que s’estrena a finals de desembre, hi trobem un retrat modern de l’amor, les relacions sexuals i personals i la por a la soledat i al compromís de tres millenials que conviuen al districte de Les Olympiades de la capital francesa. Brillant fotografia en blanc i negre, finalment es va endur el premi del festival a la millor actriu per Lucie Zhang.

Diumenge, primera de les dues jornades maratonianes (4 projeccions i mitja, ja que la cinquena va acabar en deserció), i torn per una de les pel·lícules més esperades de la nostra tria, d’un dels cineastes més singulars, admirats i exigents amb l’espectador del que portem de segle: el tailandès Apichatpong Weerashetakul. El seu últim treball “Memoria”, amb coproducció colombiana i rodat al país sud-americà, és una nova i esplèndida mostra del seu univers particular, críptic i hipnòtic alhora, atorgant protagonisme en aquesta ocasió, a la britànica Tilda Swinton, el personatge de la qual, una nit, un so aparentment d’un altre món i que només ella pot escoltar, la despertarà i obsessionarà fins endinsar-se en una cerca obsessiva del seu origen dins la natura, element sempre present a la seva filmografia. En format de díptic urbà/selvàtic recorda en certa manera a la no menys magnífica “Tropical malady”. “Memoria” esdevindrà una joia pels seus seguidors, i no està exempta d’algun punt d’humor inesperat amb una picada d’ull a un altre geni de casa nostra, en aquest cas del món de la pintura. Una pel·lícula per veure-la i reveure-la més d’un cop. Confiem que els amics de Noucinemart, que n’ostenten els drets, l’estrenaran al llarg del 2022 i en puguem gaudir a les nostres sales i cineclubs.

La primera de les dues propostes de cinema de l’estat espanyol que vaig poder veure, va ser la gens menyspreable “Las gentiles”, del cineasta Sevillà Santi Amodeo (“Astronautas”) rodada també a Sevilla i a la qual anàvem amb força reticències, ja que no coneixíem res de la seva filmografia anterior i no tenia massa títols destacables. Potser per aquestes discretes expectatives, ens va semblar una molt bona proposta sobre l’amistat, l’adolescència i les relacions paternofilials, protagonitzada per una dupla d’actrius novells, África de la Cruz i Paula Díaz esplèndides en els seus respectius rols. La seva estrena està prevista també el primer trimestre de 2022.

A diferència de gairebé totes les esmentades, “Ghost song” del cineasta francès Nicholas Peduzzi, és una d’aquelles propostes “festivaleres” que acabes triant amb un cert grau d’intuïció i amb la motivació de què, amb tota probabilitat, no compti amb el suport de la indústria ni de les distribuïdores independents pel risc i especificitat de la seva proposta, com ja va passar en el cas de “Il buco”, de la qual en parlaré més endavant. Per tant, és un “ara o mai” i en el terreny del documental d’autor hi ha autèntiques joies que cal seguir de prop i arriscar amb la tria. Quatre anys després de la seva anterior “Southern Belle”, Peduzzi s’endinsa novament dins l’estat de Texas i la seva fauna humana envoltada de drogues, bandes de rap, locals de striptease i aquest cop i circumstancialment, sota l’amenaça d’un huracà, fet que li dona a tot plegat una textura i aspecte encara més apocalíptic i hipnòtic. Un gran treball justament premiat pel Jurat FIPRESCI dins la secció “Revoluciones permanentes”

En contrapartida, amb “Lamb”, vaig cometre l’únic error (sempre n’hi sol haver algun) de la meva tria al SEFF. No he anat mai al Festival de Sitges, el fantàstic i la ciència ficció no serien precisament els meus gèneres preferits, tot i que no en renego en absolut i propostes recents com “Titane”, que n’incorporen alguns elements, no m’han desagradat. Però atret per les molt bones propostes que ens han arribat del cinema islandès recent, vaig tirar la moneda a l’aire i va sortir creu. No vaig voler ni poder acabar i va provocar la meva única deserció de la sala. Faig meves les paraules de Nando Salvà, crític de “El Periódico”, en les seves consideracions “Una premisa desperdiciada (…) trata de generar tensión y misterio a partir del contraste entre lo mundano y lo aberrante. (…) Lamentablemente la monotonía se apodera gradualmente del relato (…)”.   

Dit això, crec que agradarà molt als seguidors del gènere i que possiblement en veuran les virtuts que jo no vaig saber-hi trobar.  

Per acabar el dia, una nova raresa, no pel tipus de proposta cinematogràfica (totalment ortodoxa) sinó per l’origen de la seva cinematografia, en aquest cas, i pel que a mi respecta, un dels pocs països mediterranis que em quedaven per veure al cinema i amb la seva llengua original, Malta i el maltès. Una illa tan petita havia de tenir gairebé per obligació el mar com a protagonista i “Luzzu” respira aigua salada, tradició, ecologisme i anticapitalisme a parts iguals. Un pescador dels pocs que queden a l’illa amb una de les barques de fusta que han passat d’avis a pares i a nets, es resisteix a caure a la xarxa de les males arts i pressions dels empresaris pesquers de la zona malgrat les necessitats econòmiques de la seva família que no li permeten finançar un urgentíssim tractament mèdic del seu fill. Una pel·lícula honesta, òpera prima del seu director Alex Camilleri, digna guanyadora del Premi Especial del Jurat del Festival de Sundance amb estrena també en una data a determinar del 2022.

I finalment, per finalitzar el nostre periple de tres dies a Sevilla, vam acabar amb cinc títols, tres d’ells de la cinematografia italiana, omnipresent a la secció oficial i a les paral·leles del festival.

“Futura” és un documental creat a sis mans: les de Francesco Munzi, Pietro Marcello i Alice Rohrwacher. La cosa prometia, ja que d’aquests dos darrers, n’he vist dues de les obres que considero més meravelloses de la darrera dècada : “Lazzaro felice” i la malauradament poc coneguda “La bocca del Lupo”, una autèntica obra mestra (sens dubte la millor de Marcello) que ha deixat una empremta profunda als pocs qui en vam gaudir al seu moment.

El motiu d’aquesta unió: la visió particular i col·lectiva de la joventut italiana i del seu anàlisi del present i esperances de futur mitjançant un exhaustiu recorregut al llarg i ample de la geografia italiana recollint testimonis de noies i nois de tota mena d’extractes socials. El destí va voler que el desenvolupament, la planificació i el resultat final del documental es veiés alterat (com molt altres projectes) per la irrupció de la pandèmia, fet que es va incorporar inesperadament al flux de les seves vides i, conseqüentment, als seus testimonis.

“Il buco” (El forat), dirigida per Michelangelo Frammartino és un dels treballs més singulars de tot el festival. Barreja de documental i ficció recrea el descobriment, a l’agost de 1961, d’una de les coves més profundes del món, l’abisme de Bifurto a Calàbria, sota la mirada i el testimoni d’un vell pastor de la vall, als últims moments de la seva vida. El seu cos malalt, tractat i auscultat pel metge de la zona, és equiparat metafòricament amb el descens al cor i als batecs de la terra amb l’exploració a l’interior de la gruta per part dels espeleòlegs. Juntament amb una fotografia i planificació excepcionals, tot plegat li va suposar el Premi especial del Jurat del Festival de Venècia.

I sense moure’ns de Calàbria, però tornant a la ficció naturalista, vam poder veure “A Chiara” la tercera i última part de la trilogia calabresa de Jonas Carpignano (les anteriors van ser “Mediterrranea” i “A Ciambra”). Què passa quan una adolescent de setze anys que porta una vida pròpia d’una jove de la seva edat descobreix que el seu pare és un mafiós? El realitzador segueix en tot moment el punt de vista de Chiara per explicar-nos els seus dubtes i recels, i acaba composant un relat que és alhora un retrat de la màfia de Reggio Calabria i el seu entorn més proper. De la mateixa manera que “A Ciambra” al 2017, “A Chiara” també va ser guardonada a Sevilla no només amb el reconeixement al seu jove i esforçat elenc actoral sinó també amb el Premi a la millor direcció per Carpigniano. Té estrena prevista per abril de 2022.

I sense deixar les sovint complicades relacions relacions paternofilials, una de les poques presències de la nova fornada del floreixent cinema grec va ser la de la joveníssima directora Jacqueline Lentzou amb el seu primer llargmetratge “Moon, 66 questions”, en el que la protagonista, després de tres anys de distanciament de la seva família, es veu obligada a tornar a Atenes a causa del delicadíssim estat de salut del seu pare. L’acompanyarà en la seva recuperació i anirà descobrint algun secret gelosament guardat durant anys. Interpretacions descomunals de dos actors en estat de gràcia i una cineasta que cal seguir de prop en el futur.

“Espíritu sagrado” va ser, sense cap mena de dubte, la sorpresa més sonada de tot el festival, potser menys pels coneixedors dels curtmetratges del seu director, però una autèntica revelació per a la resta (on m’hi incloc). I és que el seu primer llargmetratge és una extravagant i surrealista coctelera on s’hi barreja el bo i el millor de cineastes com Carlos Vermut, Kaurismäki o de l’Almodóvar dels anys 80. Filmada en 16 mm, la pel·lícula té com a protagonista a José Manuel, un cambrer d’un barri obrer d’Elche que trobarà una via d’escapament a la seva avorrida vida a través d’una associació d’ufologia, on una colla d’inadaptats es reuneix per intercanviar informació sobre missatges extraterrestres. La desaparició de la seva neboda i la mort del líder de l’associació, desencadenaran tota mena de secrets inesperats. Un nou encert de la distribuïdora La Aventura Audiovisual (la de “Parásitos”) estrenada recentment i que properament estrenarà dos dels títols esmentats: “Compartment 5” i “Il buco”.

Novament, el nostre reconeixement i agraïment enorme a l’impecable tasca de programació i organització de tot l’equip del SEFF – Festival de Cine Europeo de Sevilla, encapçalat pel seu director, José Luís Cienfuegos i a la Federació Catalana de Cineclubs per oferir-nos novament el seu vistiplau per representar l’entitat al festival.

XAVIER CAIRÓ

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s