Un toque de violencia

cartell

Fred, capitalisme i biopoder

EMMA QUESADA

El gir neoliberal que ha experimentat la Xina des de finals de la dècada dels 70 ha portat al país, en l’actualitat, a subjugar-se al capital internacional. Lluny queda Mao i una revolució que havia de suprimir desigualtats. La burocràcia corrupta del país ha entregat el seu territori, la seva ecologia i la seva força de treball a les grans corporacions multinacionals. La pel·lícula del xinès Jia Zhangke, Un toque de violencia, mostra com aquest l’enunciat s’encarna. Com, aquests processos econòmics que viu la Xina i que l’estan portant a ser la potència capitalista més significativa, s’imprimeixen sobre el cos i sobre la vida. El que Foucault anomenava biopoder: la pràctica de l’aplicació i l’impacte del poder polític sobre tots els aspectes de la vida.

noia amb amantnoi treball

A través de les tranches de vie dels quatre personatges principals de la pel·lícula, Jia Zhabgke ens permet apropar a les vivències particulars d’uns personatges en la seva quotidianitat. Situacions que podríem identificar com a ordinàries de tota vida personal i social passen per la pantalla: converses amoroses, celebracions de festivitats, reunions d’oci i distensió, escenes laborals, etc. Experiències, totes elles, d’una vida quotidiana que és plena de silencis, solitud i de l’alienació.

riflenoia ganivet

A partir d’aquestes vivències podriem categoritzar dues maneres d’encarar el biopoder. Per una banda, aquella en què el biopoder ens controla i ens domina sense marge de maniobra i que anuncia la mort del subjecte (entès com a agent que actua): el pare de família, outsider en fuga permanent incapaç d’emmotllar-se a l’engranatge de la vida social i el jove treballador d’una fàbrica que no pot suportar l’esclavisme laboral al qual és sotmès. Per altra banda, aquella que fan front al biopoder: el justicier que es rebel·la contra les pràctiques corruptes que porten al seu poble a viure en la misèria i la jove que posa fre a l’autoritat exercida per part d’una burocràcia que no accepta el no com a resposta. Però, malgrat que aquesta segona deriva de la vivència biopolítica signifiqui, en certa manera una subversió, el film no acaba de mostrar esperança en què aquesta acabi convertint-se en agència antagonista capaç d’impulsar algun tipus de transformació.

noi solitarinoies putes

Un toque de violencia és, doncs, el retrat a través del cos d’un biopoder invisible que, des de la seva descentralització, controla i administra la vida. Ja no es tracta d’un poder que empra pràctiques repressives per a conservar l’status quo, sinó de l’apropiació mateixa de la vida. En l’escena final, un grup de comediants representa una obra al carrer en què una dona, Su San, és condemnada per assassinat. El jutge pregunta a Su San: “D’on ve la teva violència?”. La resposta és igual de silenciosa i subterrània que el fred que recorre tot el film i tota la Xina.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Ciutat Morta

cartell

Quan la denúncia arriba a la pantalla

PAU SUBIRÓS

És durant el vespre del 8 de juny de 2013, quan més d’un centenar de persones ocupaven l’abandonat Palacio del Cinema en plena Via Laietana de Barcelona, que el cas del 4F comença el seu camí cap a la visibilitat. L’objectiu d’aquella ocupació és projectar-hi el documental “Desmuntant el 4F, ni oblit ni perdó”, embrió del qual sorgiria més tard “Ciutat Morta”. Un grup de joves enganxen el cartell que rebatejarà la sala: “Cinema Patrícia Heras”.

cinema

Què és el 4F? Qui és Patrícia Heras? El que es coneix com al “muntatge del 4F” remet als fets ocorreguts el quatre de febrer de 2006 durant el desallotjament d’un teatre ocupat al barri del Born de Barcelona, en què diversos objectes són llançats des dels balcons als agents de la Guàrdia Urbana, amb el resultat d’un agent ferit greument. Al llarg de la nit es realitzen diferents batudes que acaben amb detinguts pels carrers propers, però tan sols tres d’ells (els llatinoamericans) ingressaran a presó. Encara pitjor és el cas de Patrícia Heras que, trobant-se en un altre indret de la ciutat amb un amic, té un accident amb bici. Un cotxe s’ofereix a traslladar-los a l’Hospital del Mar per a curar-los les ferides. El seu calvari comença a la sala d’espera, on són detinguts per la Guàrdia Urbana i acusats d’homicidi. El procés del 4F és una sòrdida història de tortures, atestats policials falsos, negligència judicial, de condemna (gairebé 5 anys per a tots els acusats) i de mort, doncs Patrícia Heras decideix suïcidar-se durant un permís penitenciari.

Captura de pantalla 2014-11-11 a la(s) 21.40.32

“Ciutat Morta” ens mostra el poder de revelació de la denúncia que es posa en contacte amb la pantalla. I és en aquest sentit que és molt pertinent la comparació que se li ha fet amb el documental “De Nens” (2004), de Joaquim Jordà. En ambdós casos, rere el seguiment d’un judici mediatitzat i fraudulent, es desvelen els projectes polítics de gentrificació dels barris de Ciutat Vella i els mecanismes perversos d’expulsió de les classes populars autòctones: a “Ciutat Morta”, la creació d’un espai neutre (el barri de la Rivera) per a llançar-lo al mercat turístic; i a “De Nens”, la “higienització” al Raval de les illes de cases del carrer d’en Robador, on actualment s’emplaça l’edifici de la Filmoteca de Catalunya.

Captura de pantalla 2014-11-11 a la(s) 21.43.33

Han hagut de passar vuit anys perquè aquesta història sortís de l’oblit i es donés a conèixer arreu del món gràcies a “Ciutat Morta”. Pel camí, els directors han anat recollint bones crítiques, premis importants (com ara Millor Documental al Festival de Màlaga) i sobretot perplexitat. Perplexitat entre els espectadors per no conèixer res de tota aquesta història. Perplexitat per conèixer massa bé els seus responsables, assenyalats amb noms i cognoms: Joan Clos, Jordi Hereu, el cos de la Guàrdia Urbana, jutges d’instrucció… Noms que, a la vegada, provoquen la seva invisibilització als mitjans públics i privats. Així, davant aquesta projecció, l’espectador es troba davant un document quasi inèdit i de difícil accés.

finestra

Davant la brutalitat del cas, és impossible abandonar la sala sense el cor compungit i les dents serrades. Però ciutat Morta és també, a banda d’una prova de què els casos de pràctiques polítiques i judicials fraudulents persisteixen en el temps, la constatació de què la Ciutat – “allò urbà, allò que s’agita, allò que passa” que diria el mateix Delgado– perviu, submisa i penetrada, en les seves últimes passes cap a la mort.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Big Bad Wolves

cartell

La banalitat del mal

EMMA QUESADA

Arran del judici contra Adolf Eichmann –un dels oficials nazis responsables del genocidi jueu–, Hannah Arendt publica el 1961 la que segurament és la seva obra més significativa: Eichmann a Jerusalem. La investigació de la teòrica s’encaminava a descobrir què va portar al militar alemany a perpetrar un dels crims més sanguinaris de la història de la humanitat. Més enllà de la indagació entorn de la figura d’Eichmann, Eichmann a Jerusalem és un tractat sobre la condició humana.

tortuta2foc

Una de les conclusions a les quals arriba Arendt és que els crims més horribles poden originar-se no només en el sadisme i en la perversitat, sinó també en la superficialitat i la frivolitat, en un terreny absent de pensament i de capacitat reflexiva. Aquesta constatació indicava que els actes d’Eichmann no estaven regits per una fervorosa inclinació cap al mal o la crueltat –no era, doncs, com assegurava la premsa del moment, un “monstre”–, sinó que eren conseqüència d’un sistema reglamentari basat en actes d’extermini al qual estaven sotmesos. Eichmann era, sota la mirada de Hannah Arendt, un buròcrata, un operari més dins l’engranatge.

BIG-BAD-WOLVES3.jpgballet

Els protagonistes de Big Bad Wolves són també, d’alguna manera, les peces d’una maquinària que respira i legitima violència. Són torturadors, pedòfils, assassins els quals, com en el cas d’Eichmann, no se’ls pot atribuir el qualificatiu de “monstre” o de “pou de maldat”. No pensen ni mediten el mal o la crueltat, perquè la respiren per tots els porus de la seva pell. Aquesta afirmació es reconeix en els diàlegs de la pel·lícula: per efímeres i innocents que siguin, no existeixen en el film converses sense confrontació, sense agressivitat, sense algun tipus de violència. Però el film no només constata el que Harendt anomenava “la banalitat del mal”, sinó que ens mostra amb humor i ironia la cara més humana –amb la qual l’espectador es pot sentir identificat– dels executors de la violència: un torturador que ha d’interrompre la pràctica del martiri per rebre la trucada d’una mare insistent i sobreprotectora, un violador i assassí en sèrie que passeja el seu gos i llegeix el diari en un parc.

descampat002

Sens dubte, Big Bad Wolves és una pel·lícula pertorbadora. Entre l’humor i la brutalitat, l’espectador abandona la sala amb pensaments contradictoris. Un retrat de la societat israeliana irònic, però que no acaba de ser denúncia. Una tragèdia que, interrompuda per frivolitats, no aconsegueix evacuar una catarsi. El fil que separa el film de ser banal a ser una obra mestra és tant prim com irresoluble.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Viva la libertà

cartel-trailer-vose-viva-liberta-L-80g_6m

 

 

 

 

 

 

Engany i geni

EMMA QUESADA

“La política i el cinema no estan tan allunyats. Són dos mons on l’engany i el geni coexisteixen, i sovint és difícil distingir-los”, diu Mung, un dels personatges secundaris de Viva la libertà. En aquesta sentència rau, segurament, el leitmotiv de la pel·lícula. La irrupció dels mitjans audiovisuals a mitjans del segle passat provoca que tot sistema de poder –ja sigui govern, institució, partit– pugui començar a produir efectes emotius amb més eficàcia que en èpoques pre-mediàtiques. Es tracta d’establir amb més força que mai –i com ja observava Maquiavel en els prínceps florentins–, una relació íntima entre l’art del gobern i l’art de l’escena.

erifoto-toni-servillo-en-viva-la-libertad-2013-6-963

A Viva la libertà aquesta representació arriba de la mà de Giovanni, el germà bessó d’Enrico Oliveri, el líder de l’oposició del parlament italià. I aquí les premisses, engany i geni, no són només teòriques –que el príncep, en aquest cas el cap del partit dels socialdemòcrates, mantingui el poder amb la representació–, sinó que també són explícites –que ho aconsegueixi a través del canvi de papers amb el seu germà: un filòsof, un geni. Al cap i a la fi, el demiürg, profeta i heroi que descrivia el mateix Maquiavel–. No és gratuït que, precisament, un dels moments de la pel·lícula més emocionants i que més posa de manifest la validesa d’aquesta dualitat sigui el discurs del míting on Giovanni cita el poeta i dramaturg Bertrol Brecht.

viva-la-liberta-g5foto-toni-servillo-en-viva-la-libertad-2013-10-965

Però malgrat que aquesta expressió de la política estigui encarnada des de fa molt temps, no podem obviar el context socioeconòmic de la pel·lícula, ja que, tot i el localisme, l’escenari no és desconegut per a la majoria de països europeus. La crisi de la socialdemocràcia com a alternativa de govern ha cristal·litzat a tot el continent arran de la crisi econòmica. A partir del 2009, es comença a materialitzar en l’urna el descrèdit d’un corrent polític que ha desconnectat –de la mateixa manera que feia la dreta– la sobirania popular de les decisions polítiques. Amb aquesta homogeneïtzació de la política, cal diferenciar-se tornant a posar en marxa la maquinària del discurs, i de nou, per tant, de la representació. Aquesta davallada de confiança es fa manifesta en el moment en què una dona interpel·la a Enrico enmig del seu parlament, demanant-li que marxi i assegurant que ha destruït el partit. També quan Giovanni, en una de les primeres aparicions públiques que fa rellevant el paper del seu germà: “Jo estic aquí perquè demà no es digui: els temps eren obscurs perquè ells van callar”. El film, d’alguna manera, pronostica que segurament seguiran callant i seguiran enganyant: què és, sinó, perpetrar la farsa que Enrico acabi tornant?

foto-viva-la-libertad-2013-5-941"Il trono vuoto" regia di Roberto Andò

Viva la libertà és, en termes formals, ficció política, amb una trama rocambolesca i quasi surrealista. I és que aquest és un dels mèrits més significatius de la pel·lícula: aconsegueix fer passar per farsa, per mera fabula, el que en realitat és un tractat sobre comunicació política (és a dir, sobre política) sense que l’espectador se senti assaltat o interpel·lat per una instància exterior al film; a través de la comicitat que genera posar en escena la figura del boig lúcid, d’un Quixot que parla italià. Però no hem d’oblidar que, malgrat que l’humor immanent al film acaba perpetrant sovint torrents de rialla, aquesta és una rialla culpable, i doncs, d’alguna manera còmplice. Perquè el que fa esclatar el riure guarda una relació més estreta amb una situació que reconeixem com a real i no amb aquella que desautoritzem com a pura fantasia (que en aquest cas sí que seria una rialla pulcra, sense interferències). Viva la libertà, encara que ho puguem dir amb un somriure als llavis, és la tragèdia d’un sistema d’actors –polítics, és clar- que, a través de la seva impostació, de l’engany i del geni, ens arrosseguen a tots nosaltres.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari