Viva la libertà

cartel-trailer-vose-viva-liberta-L-80g_6m

 

 

 

 

 

 

Engany i geni

EMMA QUESADA

“La política i el cinema no estan tan allunyats. Són dos mons on l’engany i el geni coexisteixen, i sovint és difícil distingir-los”, diu Mung, un dels personatges secundaris de Viva la libertà. En aquesta sentència rau, segurament, el leitmotiv de la pel·lícula. La irrupció dels mitjans audiovisuals a mitjans del segle passat provoca que tot sistema de poder –ja sigui govern, institució, partit– pugui començar a produir efectes emotius amb més eficàcia que en èpoques pre-mediàtiques. Es tracta d’establir amb més força que mai –i com ja observava Maquiavel en els prínceps florentins–, una relació íntima entre l’art del gobern i l’art de l’escena.

erifoto-toni-servillo-en-viva-la-libertad-2013-6-963

A Viva la libertà aquesta representació arriba de la mà de Giovanni, el germà bessó d’Enrico Oliveri, el líder de l’oposició del parlament italià. I aquí les premisses, engany i geni, no són només teòriques –que el príncep, en aquest cas el cap del partit dels socialdemòcrates, mantingui el poder amb la representació–, sinó que també són explícites –que ho aconsegueixi a través del canvi de papers amb el seu germà: un filòsof, un geni. Al cap i a la fi, el demiürg, profeta i heroi que descrivia el mateix Maquiavel–. No és gratuït que, precisament, un dels moments de la pel·lícula més emocionants i que més posa de manifest la validesa d’aquesta dualitat sigui el discurs del míting on Giovanni cita el poeta i dramaturg Bertrol Brecht.

viva-la-liberta-g5foto-toni-servillo-en-viva-la-libertad-2013-10-965

Però malgrat que aquesta expressió de la política estigui encarnada des de fa molt temps, no podem obviar el context socioeconòmic de la pel·lícula, ja que, tot i el localisme, l’escenari no és desconegut per a la majoria de països europeus. La crisi de la socialdemocràcia com a alternativa de govern ha cristal·litzat a tot el continent arran de la crisi econòmica. A partir del 2009, es comença a materialitzar en l’urna el descrèdit d’un corrent polític que ha desconnectat –de la mateixa manera que feia la dreta– la sobirania popular de les decisions polítiques. Amb aquesta homogeneïtzació de la política, cal diferenciar-se tornant a posar en marxa la maquinària del discurs, i de nou, per tant, de la representació. Aquesta davallada de confiança es fa manifesta en el moment en què una dona interpel·la a Enrico enmig del seu parlament, demanant-li que marxi i assegurant que ha destruït el partit. També quan Giovanni, en una de les primeres aparicions públiques que fa rellevant el paper del seu germà: “Jo estic aquí perquè demà no es digui: els temps eren obscurs perquè ells van callar”. El film, d’alguna manera, pronostica que segurament seguiran callant i seguiran enganyant: què és, sinó, perpetrar la farsa que Enrico acabi tornant?

foto-viva-la-libertad-2013-5-941"Il trono vuoto" regia di Roberto Andò

Viva la libertà és, en termes formals, ficció política, amb una trama rocambolesca i quasi surrealista. I és que aquest és un dels mèrits més significatius de la pel·lícula: aconsegueix fer passar per farsa, per mera fabula, el que en realitat és un tractat sobre comunicació política (és a dir, sobre política) sense que l’espectador se senti assaltat o interpel·lat per una instància exterior al film; a través de la comicitat que genera posar en escena la figura del boig lúcid, d’un Quixot que parla italià. Però no hem d’oblidar que, malgrat que l’humor immanent al film acaba perpetrant sovint torrents de rialla, aquesta és una rialla culpable, i doncs, d’alguna manera còmplice. Perquè el que fa esclatar el riure guarda una relació més estreta amb una situació que reconeixem com a real i no amb aquella que desautoritzem com a pura fantasia (que en aquest cas sí que seria una rialla pulcra, sense interferències). Viva la libertà, encara que ho puguem dir amb un somriure als llavis, és la tragèdia d’un sistema d’actors –polítics, és clar- que, a través de la seva impostació, de l’engany i del geni, ens arrosseguen a tots nosaltres.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari