Big Bad Wolves

cartell

La banalitat del mal

EMMA QUESADA

Arran del judici contra Adolf Eichmann –un dels oficials nazis responsables del genocidi jueu–, Hannah Arendt publica el 1961 la que segurament és la seva obra més significativa: Eichmann a Jerusalem. La investigació de la teòrica s’encaminava a descobrir què va portar al militar alemany a perpetrar un dels crims més sanguinaris de la història de la humanitat. Més enllà de la indagació entorn de la figura d’Eichmann, Eichmann a Jerusalem és un tractat sobre la condició humana.

tortuta2foc

Una de les conclusions a les quals arriba Arendt és que els crims més horribles poden originar-se no només en el sadisme i en la perversitat, sinó també en la superficialitat i la frivolitat, en un terreny absent de pensament i de capacitat reflexiva. Aquesta constatació indicava que els actes d’Eichmann no estaven regits per una fervorosa inclinació cap al mal o la crueltat –no era, doncs, com assegurava la premsa del moment, un “monstre”–, sinó que eren conseqüència d’un sistema reglamentari basat en actes d’extermini al qual estaven sotmesos. Eichmann era, sota la mirada de Hannah Arendt, un buròcrata, un operari més dins l’engranatge.

BIG-BAD-WOLVES3.jpgballet

Els protagonistes de Big Bad Wolves són també, d’alguna manera, les peces d’una maquinària que respira i legitima violència. Són torturadors, pedòfils, assassins els quals, com en el cas d’Eichmann, no se’ls pot atribuir el qualificatiu de “monstre” o de “pou de maldat”. No pensen ni mediten el mal o la crueltat, perquè la respiren per tots els porus de la seva pell. Aquesta afirmació es reconeix en els diàlegs de la pel·lícula: per efímeres i innocents que siguin, no existeixen en el film converses sense confrontació, sense agressivitat, sense algun tipus de violència. Però el film no només constata el que Harendt anomenava “la banalitat del mal”, sinó que ens mostra amb humor i ironia la cara més humana –amb la qual l’espectador es pot sentir identificat– dels executors de la violència: un torturador que ha d’interrompre la pràctica del martiri per rebre la trucada d’una mare insistent i sobreprotectora, un violador i assassí en sèrie que passeja el seu gos i llegeix el diari en un parc.

descampat002

Sens dubte, Big Bad Wolves és una pel·lícula pertorbadora. Entre l’humor i la brutalitat, l’espectador abandona la sala amb pensaments contradictoris. Un retrat de la societat israeliana irònic, però que no acaba de ser denúncia. Una tragèdia que, interrompuda per frivolitats, no aconsegueix evacuar una catarsi. El fil que separa el film de ser banal a ser una obra mestra és tant prim com irresoluble.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Viva la libertà

cartel-trailer-vose-viva-liberta-L-80g_6m

 

 

 

 

 

 

Engany i geni

EMMA QUESADA

“La política i el cinema no estan tan allunyats. Són dos mons on l’engany i el geni coexisteixen, i sovint és difícil distingir-los”, diu Mung, un dels personatges secundaris de Viva la libertà. En aquesta sentència rau, segurament, el leitmotiv de la pel·lícula. La irrupció dels mitjans audiovisuals a mitjans del segle passat provoca que tot sistema de poder –ja sigui govern, institució, partit– pugui començar a produir efectes emotius amb més eficàcia que en èpoques pre-mediàtiques. Es tracta d’establir amb més força que mai –i com ja observava Maquiavel en els prínceps florentins–, una relació íntima entre l’art del gobern i l’art de l’escena.

erifoto-toni-servillo-en-viva-la-libertad-2013-6-963

A Viva la libertà aquesta representació arriba de la mà de Giovanni, el germà bessó d’Enrico Oliveri, el líder de l’oposició del parlament italià. I aquí les premisses, engany i geni, no són només teòriques –que el príncep, en aquest cas el cap del partit dels socialdemòcrates, mantingui el poder amb la representació–, sinó que també són explícites –que ho aconsegueixi a través del canvi de papers amb el seu germà: un filòsof, un geni. Al cap i a la fi, el demiürg, profeta i heroi que descrivia el mateix Maquiavel–. No és gratuït que, precisament, un dels moments de la pel·lícula més emocionants i que més posa de manifest la validesa d’aquesta dualitat sigui el discurs del míting on Giovanni cita el poeta i dramaturg Bertrol Brecht.

viva-la-liberta-g5foto-toni-servillo-en-viva-la-libertad-2013-10-965

Però malgrat que aquesta expressió de la política estigui encarnada des de fa molt temps, no podem obviar el context socioeconòmic de la pel·lícula, ja que, tot i el localisme, l’escenari no és desconegut per a la majoria de països europeus. La crisi de la socialdemocràcia com a alternativa de govern ha cristal·litzat a tot el continent arran de la crisi econòmica. A partir del 2009, es comença a materialitzar en l’urna el descrèdit d’un corrent polític que ha desconnectat –de la mateixa manera que feia la dreta– la sobirania popular de les decisions polítiques. Amb aquesta homogeneïtzació de la política, cal diferenciar-se tornant a posar en marxa la maquinària del discurs, i de nou, per tant, de la representació. Aquesta davallada de confiança es fa manifesta en el moment en què una dona interpel·la a Enrico enmig del seu parlament, demanant-li que marxi i assegurant que ha destruït el partit. També quan Giovanni, en una de les primeres aparicions públiques que fa rellevant el paper del seu germà: “Jo estic aquí perquè demà no es digui: els temps eren obscurs perquè ells van callar”. El film, d’alguna manera, pronostica que segurament seguiran callant i seguiran enganyant: què és, sinó, perpetrar la farsa que Enrico acabi tornant?

foto-viva-la-libertad-2013-5-941"Il trono vuoto" regia di Roberto Andò

Viva la libertà és, en termes formals, ficció política, amb una trama rocambolesca i quasi surrealista. I és que aquest és un dels mèrits més significatius de la pel·lícula: aconsegueix fer passar per farsa, per mera fabula, el que en realitat és un tractat sobre comunicació política (és a dir, sobre política) sense que l’espectador se senti assaltat o interpel·lat per una instància exterior al film; a través de la comicitat que genera posar en escena la figura del boig lúcid, d’un Quixot que parla italià. Però no hem d’oblidar que, malgrat que l’humor immanent al film acaba perpetrant sovint torrents de rialla, aquesta és una rialla culpable, i doncs, d’alguna manera còmplice. Perquè el que fa esclatar el riure guarda una relació més estreta amb una situació que reconeixem com a real i no amb aquella que desautoritzem com a pura fantasia (que en aquest cas sí que seria una rialla pulcra, sense interferències). Viva la libertà, encara que ho puguem dir amb un somriure als llavis, és la tragèdia d’un sistema d’actors –polítics, és clar- que, a través de la seva impostació, de l’engany i del geni, ens arrosseguen a tots nosaltres.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari