Leviatán

L’il·lusionisme de la democràcia

EMMA QUESADA

Un lloc inhòspit. La lluita d’una família per conservar el què és seu. Al voltant d’aquests dos preceptes, personatges travessats per dilemes existencials, grans dosis d’alcohol, l’efervescència emocional de l’adolescència, la corrupció i també, és clar, el desig. Amb la seva Leviatán, el director, Andrei Zvyagintsev, presenta les vivències d’uns personatges que, tot i concebre-les com a experiència individual, són, en realitat, pinzellades, retrats micro d’una situació estructural de control i, per tant, política. Amb aquell “el que és personal, és polític”, les feministes ens van ensenyar que l’espai del privat –desarticulant el binomi personal/públic–, s’inscrivia en la biopoder i, doncs, que les seves formes de resistència s’enfrontaven irremeiablement a les estructures de dominació com, per exemple, l’Estat. Un Estat que en aquest film d’Andrei Zvyagintsev s’expressa, ja en el títol, a través del nom de Leviatan.

Hem d’entendre el Leviatan de la pel·lícula amb Hobbes i la seva proposta d’una democràcia limitada. Leviatan és un poder sobirà que organitza i regula un cos social que en el seu estat primari és múltiple i canviant. Un cos social que és redreçat per constituir-se com a subjecte únic i sense fissures, que voluntàriament ha signat un contracte que preveu la delegació de la seva identitat, i també de la seva sobirania, al poderós Leviatan; ergo, el poderós Estat. Aquest Estat, que Hobbes donà forma de monstre marí és, també, qui posseeix el monopoli de la violència.

Malgrat que les lectures i relectures posteriors –i hegemòniques– del teòric anglès han portat a considerar aquesta forma de contractualisme l’única opció possible per a la governabilitat, a la pel·lícula Leviatán –com també en els estats moderns– s’escenifica com, aquesta concepció de democràcia (que és la democràcia liberal), entra en crisi en termes de representatibitat i soberania: amb la corrupció de les institucions (amb un alcalde disposat a fer ús de la violència de forma injustificada i amb total impunitat); el clientelisme (amb les relacions de favor d’un alcalde i una promotora immobiliària que vol construir un gran complex, expulsant als seus habitants); la connivència amb els poders fàctics (les relacions entre les institucions locals i l’Església, unides per interessos comuns). I tants d’exemples que manquen en aquest text però que desborden el film.

Però, com hem apuntat, Leviatán no només desemmascara l’il·lusionisme de la democràcia d’una Rússia com la de Putin. Moltes de les dinàmiques i expressions són reconeixibles en la majoria de democràcies liberals. El film és, doncs, –de manera voluntària o no– una impugnació a tots els règims democràtics que s’inscriuen en aquesta tradició i que, en un moment o altre s’aboquen irremeiablement cap a derives autoritàries. La pel·lícula no alberga, malauradament, cap esperança que entrevegi la possibilitat de revertir la situació. Si aquesta es pot començar a articular o no, ho haurem de veure fora de la pantalla.